Feminisme comunitari a les comunitats indígenes de Bolívia i Guatemala

L’any 2003 una nova identitat política va alçar la veu des de les comunitats indígenes Aimares de Bolívia i des dels pobles Xinques de Guatemala. Va gestar-se durant dècades en diferents tipus de lluita feminista organitzada, i va ser el reiterat abús de poder dels governs nacionals en l’extracció i venta de matèries primeres el factor que va acabar d’encendre la metxa. “A Bolívia, amb les tensions socials i polítiques viscudes durant la Insurrecció del Gas va aflorar la indignació i la lluita, i les dones indígenes vam dir prou, no volem viure així”, explica Julieta Paredes, militant feminista boliviana.

Va ser batejat sota el nom de Feminisme Comunitari perquè el moviment sorgia directament de les dones i de la seva vida quotidiana a les comunitats, i va representar un pas endavant en el reconeixement de la multiplicitat d’identitats de tota persona: fugir de l’essencialisme ètnic per definir-se com a dones, aimares i xinques, subjectes polítiques feministes, i amb drets i capacitats epistèmiques.

Una de les prioritats del Feminisme Comunitari és la lluita per la “recuperació i la defensa dels territoris cos-terra”. Entès el cos de la dona com a territori històric marcat per opressions, abusos, silencis, segrestos. Un cos pensat com a mapa social i polític que evidencia les agressions del patriarcat originari, un patriarcat ancestral que es fusionaria a partir del segle xv amb el patriarcat colonial. Un “territori cos” que no pot concebre’s separadament del “territori terra”, entès aquest com a espai natural i cultural necessari perquè els cossos donin vida, la reprodueixin, la visquin dignament. Una terra igualment explotada, conquerida, desventrada, mercantilitzada. Una terra que és font de vida i que s’alça com a primer lloc de defensa per les feministes comunitàries.

Un altre principi bàsic d’aquesta lluita és la relació no antagònica entre homes i dones, que no se situen en oposició frontal sinó com a companys necessaris de la revolució. I és que la matriu epistemològica del feminisme comunitari és molt diferent a la del feminisme occidental, que neix d’una reivindicació dels drets individuals de les dones com a concepte hereu de l’individualisme post revolució francesa. Des de les comunitats, en canvi, defensen la paritat filosòfica, la paritat davant del món, la paritat davant un sistema que les oprimeix tant a elles com a ells: “La plataforma de lluita inclou els companys homes i les persones intersexuals. Això és el que està canviant la base de construcció política i de proposta de món, aquesta és la diferència del feminisme comunitari, que parteix de la memòria de les nostres comunitats indígenes camperoles i del procés de canvi”, comenta Julieta Paredes.

Es tracta d’una visió inclusiva on el pes de les emocions és molt rellevant i on l’amor se sap polític: “Uns canvis que siguin sense passió o sense sentiments, per a nosaltres no és revolució. La nostra proposta és tornar a estimar-nos entre dones, homes i persones intersexuals, recuperar la relació amb la natura i re-articular l’autoorganització política”, explica Adriana Guzmán, membre del col·lectiu Mujeres Creando Comunidad.

Destaca la gran influència que reben de la lluita de les seves àvies, besàvies i ancestres, valoritzant-les gràcies a la recuperació de la memòria històrica d’aquests pobles d’Abya Yala*. Lorena Cabnal, membre de l’Associació de Dones Indígenes Xinkas de Santa Maria Xalapán, explica la comunitat “com una proposta de continuïtat amb les nostres àvies, des de la memòria dels pobles originaris, indígenes i camperols. Construïm des de la memòria i l’enllacem amb la utopia, perquè la volem viure”.

D’altra banda, autores com Audre Lorde o Gloria Anzaldúa, referents dels feminismes de la perifèria occidental, són també imprescindibles pel Feminisme Comunitari en el seu posicionament polític de lluita anticolonial, antineoliberal, antihomofòbica i antiracista.

I des d’aquestes bases el procés continua, perquè el Feminisme Comunitari es troba en fase d’expansió teòrica i experimentació pràctica. Per fomentar la implicació de més persones i facilitar els processos de creació col·lectiva es recolzen en metodologies properes a l’educació popular, utilitzant la creativitat com a activitat alliberadora del control i del poder. Fan servir el cos, el teatre, el mim, la música, la pintura, la simbologia, els llibres, les tècniques de respiració…Tot el que serveixi per fer comprendre aquesta proposta de societat en la que es recupera la idea de comunitat com a entorn social humanitzador que genera condicions per una vida digna capaç de resistir al capitalisme global. Processos i visions que aporten pluralitat als feminismes d’altres latituds.

* Abya Yala és el nom amb el que poble Kuna de Panamà i Colòmbia denominava Amèrica abans de l’arribada de Cristòfol Colon. Actualment, diferents organitzacions, comunitats i institucions indígenes l’utilitzen per referir-se al territori continental, recuperant una denominació dels pobles originaris.